El dret a migrar és indestriable de la necessitat de migrar. Per això ens sembla important començar fent una anàlisi breu de les causes i les conseqüències dels moviments migratoris al llarg de la història.

L’escassetat de recursos, els canvis climàtics, les guerres i la necessitat de trobar protecció; el desig de promocionar-se tant econòmica com socialment i culturalment; els anhels de llibertat i d’igualtat de drets i respecte a la identitat de les persones i al seu gènere, i el respecte al conjunt d’idees polítiques i/o religioses en un marc de democràcia han estat, entre altres, un motor fonamental que ha alimentat el procés migratori al llarg dels segles. Les migracions i els problemes que se’n deriven són una constant en la història de l’espècie humana. És evident que l’arribada d’un grup important de persones nouvingudes que, d’entrada, no se senten identificades amb els valors ni amb la manera de viure de la comunitat receptora pot provocar un xoc identitari. Si aquesta situació no se sap o no es vol tractar amb prou cura, pot ser l’origen de problemes de convivència que poden esdevenir greus i  atiar-se o bé reconduir-se segons la voluntat i els interessos de les parts.

Per analitzar el perquè de l’aparició dels grans conflictes migratoris i mirar d’afrontar-los i d’apaivagar-los, cal identificar primer quins són els elements que poden causar l’esclat de les allaus migratòries:

• Com s’originen les grans allaus migratòries que poden donar origen a conflictes?

– Per l’interès d’explotació i de domini colonial d’una potència en un territori feble del qual pensa obtenir recursos de diferents tipus (energètics, primeres matèries, geoestratègics, mà d’obra barata…). En aquest cas, la metròpoli no tindrà cap voluntat de respectar els drets ni les propietats de la població autòctona, a la qual, amb la complicitat de les classes dominants de la colònia, tractarà pràcticament d’esclava. És ben probable que aquests gairebé esclaus intentin migrar cap a països on puguin prosperar.

– Per l’interès de les grans corporacions mundials, amb el suport dels estats més poderosos del món, per establir els seus centres de producció en països teòricament independents, però que realment estan en una situació de neocolonialisme. Pel que fa a la qualitat de vida de les classes populars, aquesta és tan minsa com en els països directament colonitzats, perquè els seus governs són còmplices de l’espoli. I quan en alguna d’aquestes neocolònies sorgeix un govern revolucionari que es posa al servei del poble, ràpidament es produeix un cop d’estat reaccionari afavorit per les grans potències mundials i es torna a instaurar “l’ordre” anterior.

– Per un procés descontrolat de creixement, desforestació i contaminació planetària que està provocant un greu canvi climàtic amb incendis i inundacions, amb un desgavell de les temperatures que fins ara han facilitat la vida de tots els éssers vius del planeta, la pèrdua de massa de gel dels pols, la desaparició d’espècies…

– Per l’augment de la intolerància política, religiosa, racial, social, ètnica, de gènere, i per l’amenaça de les forces polítiques autoritàries i supremacistes, de caire feixista, que plantegen fins i tot la desaparició de la democràcia i l’eliminació física dels opositors de qualsevol mena.

• Com es pot abordar el dret a migrar i l’acolliment de les persones migrants?

– Davant la magnitud dels conflictes que arreu del món empenyen les persones cap a un procés migratori cal trobar una resposta solidària, realista i amb visió de futur.

Solidària perquè els nostres avantpassats també es van trobar amb la necessitat d’emigrar per poder menjar, per motius polítics o per prosperar socialment; perquè l’origen de les migracions del sud global és majoritàriament motivat pel nord global; perquè, en aquesta situació tan greu de desgavell mundial que estem vivint, si no som capaços entre tots de fer pinya serà la pròpia supervivència de l’espècie humana la que estarà en perill d’extinció: ens hi va la vida. Realista perquè ens cal comptar amb els recursos que tenim, i ja sabem que molts dels territoris receptors de migrants no tenim una capacitat d’acolliment il·limitada, i que si acabem saturant els serveis públics dels quals disposem pot tenir lloc l’esclat d’un conflicte greu pel dret a l’assistència entre autòctons i nouvinguts. I amb visió de futur, en el sentit que els recursos actuals no s’han de considerar com un límit absolut, sinó amb possibilitats de creixement generades amb la contribució també dels nouvinguts.

• Per altra banda, l’arribada de nouvinguts disposats a acceptar condicions de treball i de sou indignes pot provocar situacions conflictives amb els autòctons que fan o feien una feina semblant més ben remunerada. La manca d’escrúpols d’empresaris que fan servir mà d’obra nouvinguda, fins i tot sense contracte, per estalviar-se diners (menys sous i menys impostos) afavoreix l’aparició d’aquests enfrontaments. Cal tenir present que una part d’aquests autòctons desplaçats dels seus llocs de feina per la nova ‘competència’ i ara més mal pagats, són carn de canó per ser captats per un feixisme creixent, que els vol fer creure que tota la responsabilitat recau en els nouvinguts i en aquelles forces polítiques i activistes que els defensen. Presenten els nouvinguts com a l’enemic a abatre.  “Han vingut per aprofitar-se de nosaltres, destruir-nos com a persones i com a cultura, arrabassar-nos les nostres propietats i esclavitzar les nostres dones…” Aquesta falsedat només es pot resoldre amb la intervenció dels poders públics dignificant les condicions de treball. En el nostre cas, establint un marc català de les relacions laborals amb condicions de treball, salaris mínims, convenis i inspeccions de treball pròpies.
• Un altre argument fals i recurrent contra la migració és el sistema d’ajuts que en realitat són insuficients per una vida digna; la nova regularització, permetrà aflorar una part l’economia submergida i legalitzar persones migrants.
• Per acollir dignament les persones migrants hem de conèixer a fons quines són les nostres possibilitats, sense que un excés de despesa pugui fer trontollar tot el sistema. Ens cal desenvolupar les nostres possibilitats tenint en compte també l’aportació de recursos humans qualificats provinents de l’exterior, que hem de poder atraure amb la millora de les condicions contractuals de treball i de sou, i alhora evitar la fuga de talent . Cal continuar denunciant l’evasió fiscal, exigir l’aplicació d’una fiscalitat justa i reclamar que les empreses i persones amb més recursos econòmics aportin més a la caixa social comuna. És ben  injust i immoral constatar que cada any les fortunes dels més rics del món i de llurs empreses i fundacions opaques o els beneficis dels bancs rescatats amb diner públic, creixen exponencialment amb la complicitat del món polític, judicial, econòmic… Mentrestant el percentatge de la població mundial que entra en una situació de pobresa creix de manera desorbitada. A l’hora de plantejar-nos l’acolliment dels nouvinguts hem de diferenciar entre dos conceptes bàsics: volem assimilar-los o bé integrar-los? Quines diferències hi ha entre aquestes dues opcions?

Entenem per ‘assimilar’ la renúncia del nouvingut a la seva identitat prèvia per tal de poder ser acceptat, tot i que amb limitacions de drets, com un dels nostres.

Contràriament, entenem per ‘integrar’ el fet d’acceptar el nouvingut amb tota la seva càrrega vital, amb les seves experiències, capacitats i creences compatibles amb els drets humans, per tal d’incorporar-lo plenament, des d’una democràcia participativa, a la identitat conjunta que, partint  de  base de la catalana com a pròpia i autòctona, volem anar construint, enriquint i fent créixer amb les aportacions de tothom. Aquesta és de fet la manera com s’han anat construint les civilitzacions humanes al llarg del temps. La destrucció i l’anorreament de les cultures sotmeses al llarg de la història ha portat sempre a l’empobriment de l’espècie humana.

Ens cal trobar una resposta solidària amb un projecte de país que s’ha de concretar i materialitzar en un futur proper. Un país que estigui més equilibrat socialment i territorialment, amb una economia diversificada en sectors com les ciències de la salut, la química no contaminant i les noves tecnologies, amb una projecció internacional que superi l’actual dependència del turisme. Un creixement econòmic que no es fonamenti en la construcció especulativa sense límits, ni en el rendisme, ni en la gran exportació de les indústries càrniques d’engreix, sense oblidar el suport a la nostra pagesia per assolir la sobirania alimentària. Una economia al servei de les persones i respectuosa amb el medi ambient que requerirà de noves aportacions de recursos humans provinents dels cinc continents, però amb un nivell de qualificació professional superior. Realista perquè haurà d’assumir l’inevitable creixement de la població amb més inversió social en habitatge i en el conjunt de serveis públics. Es pot objectar que els nostres recursos naturals són limitats per afrontar aquest repte, però cal assenyalar que la nostra densitat poblacional està clarament per sota d’altres indrets. També cal fer palès que moltes poblacions i comarques s’estan despoblant malgrat el creixement general de la població i que aquest desequilibri territorial no és gens avantatjós per al creixement general del conjunt del país. Per tant podem concloure que encara som lluny d’un límit marcat pels recursos naturals.

Val a dir, també, que l’espoli fiscal al qual estem sotmesos no ens ajuda a dotar-nos de més recursos econòmics. Sembla doncs que aconseguir una distribució equilibrada de les aportacions no serà possible si no assolim la sobirania o la independència com a país.

Tot aquest plantejament requereix un canvi en el model econòmic, una millor distribució de la renda i de la riquesa, millorar els serveis públics i dignificar les condicions laborals i salarials dels professionals. Una de les prioritats dels propers anys haurà de ser la creació de més habitatge assequible i de qualitat. Tot plegat requereix una planificació curosa dels recursos, per tal que aquests arribin als sectors més desfavorits (siguin autòctons o nouvinguts). Només treballant en aquesta direcció podem impedir l’atiament interessat de la lluita entre els pobres i els encara més pobres per uns recursos que es volen expressament escassos. Atès que aquesta lluita provocada és el brou de cultiu de l’esclat i el desenvolupament de tots els feixismes imperants o per imperar.

Un problema immediat és que els nivells de pobresa estan repuntant arreu del món, també als Països Catalans i a l’Estat espanyol, malgrat les enlluernadores xifres de creixement del PIB que admiren els socis europeus. Aquesta pobresa afecta especialment les persones nouvingudes. La nova regularització mostrarà ben aviat les seves limitacions: les persones expulsades del B9 de Badalona podran obtenir documentació, però seguiran passant l’hivern sota un pont i algunes més hi perdran la vida. Aquesta i altres situacions de sensellarisme que proliferen arreu haurien de ser una vergonya per a totes les administracions que governen i han governat el nostre país.

Al mateix temps cal organitzar la rebuda, l’orientació laboral i el seguiment de l’acollida de totes les persones immigrants, amb una especial cura per la seva integració social en el nostre país i en el foment de l’aprenentatge i de l’ús social del català, la llengua comuna de la nació que conformem tant els autòctons com els nouvinguts.

Des de Procés Constituent ens encoratgem a continuar treballant per un món d’acollida i de respecte dels drets de les persones, de les seves ideologies i creences compatibles amb els drets humans, de les seves orientacions sexuals. També continuarem defensant els drets de tots els pobles i ètnies i seguirem treballant per la integració solidària entre tots els humans i per la construcció d’un futur compartit que respecti la natura, el medi ambient i tots els éssers vius que compartim aquest món. L’únic límit ha de ser sempre el respecte a la llibertat i als drets dels altres que no representin un retrocés amb tot allò que hem assolit. Així volem que sigui el nostre país, la República per la qual lluitem.

 

 

 

A casa nostra