Articles a la Categoria: Articles

Comunicat suport ILP Renda Garantida

La Coordinadora de Procés de Constituent, davant de l’incompliment de l’acord signat entre la Comissió Gestora de la ILP de la Renda Garantida de Ciutadania i el Govern en els següents punts:

 

  • En l’article 25, sobre el període de resolució de l’expedient, el silenci administratiu positiu i el moment de començament de rebre la prestació.

 

  • A més de sobre l’addicional tercera punts 2 i 3 sobre la complementarietat amb les prestacions social de l’estat.

Expressa el seu suport com a membres de Comissió Gestora de la ILP de la Renda Garantida de Ciutadania, el nostre total suport al redacta de l’acord i reprovem l’actitud del Govern.

 

Procés Constituent, 6 de juny de 2017.

PACTE PEL REFERÈNDUM I EN CONTRA LA REPRESSIÓ A LES NOSTRES INSTITUCIONS

EL MOMENT QUE ESTEM VIVINT, ES PROU ENGRESCADOR I COMPLICAT COM PER QUE FEM UN AGOSARAT PAS CAP ENDAVANT.

Davant les agressions i les traves diverses que la ciutadania de Catalunya està trobant per a poder perdre decisions sobre el seu futur, Procés Constituent té una línia d’actuació clara i contundent.

Ara tenim dues iniciatives que són en el nostre entendre útils,  integradores i prou explícites.

La primera és un recolzament absolut al  Pacte Nacional pel Referèndum, acció que pretén ser un nexe d’unió entre totes les voluntats, que vinguin des de on vinguin, tenen el mateix anhel:

 

El desig de poder dir la nostra opinió sobre el nostre futur.

 

 Intentant, encara, trobar una solució pacifica, democràtica i dialogada als reptes als que s’enfronta Catalunya. Des de l’adhesió a aquest pacte, per una majoria d’entitats,ciutadanes i ciutadans, tant a nivell personal com de les diferents institucions i/o organitzacions fem públic i notori, les nostres ganes d’evidenciar la nostra voluntat d’exercir el Dret a Decidir,ajudant a que davant dels ulls de tothom, sigui mes clar i fàcil d’entendre el nostre objectiu d’assolir aquest dret. Per això ho posem de manifest i ens hem sumat a la campanya de recollida de signatures que vol aconseguir el màxim nombre possible de firmes.

 

En segon lloc, volem fer públic el nostre recolzament a totes les institucions catalanes, a tots els càrrecs electes represaliats i molt especialment a l’Assemblea d’Electes de Catalunya, per tenir, en cas de dissolució o inhabilitació del Parlament o del Govern, un grup de persones preparades i organitzades. Aquesta acció ha de ser una mostra més de la voluntat del poble català per a evidenciar la nostra fermesa en la defensa del Dret a Decidir el nostre futur.

Donem el nostre suport aquestes iniciatives i hem de estendre l’autoorganització a tota la societat civil per garantir que les institucions catalanes continuaran funcionant perquè  la democràcia quedi garantida.

 Només el poble salva al poble.

---------

En relació als judicis contra Artur Mas, Joana Ortega, Irene Rigau, i el del proper dilluns dia 12 del juny contra en Joan Josep Nuet, el Grup Promotor del Procés Constituent,

Manifestem

- El rebuig total al procediment, que considerem de lesa democràcia.

- El suport i la solidaritat envers les persones d’Artur Mas, Joana Ortega, Irene Rigau i Joan Josep Nuet per haver posat les urnes, acte que considerem no solament legítim, ans també impecablement democràtic.

- El convenciment que cal impulsar, recolzar i estendre tots els actes que calgui per recollir la lliure expressió del poble, com ho és el fet de posar urnes.

-El desig que la ciutadania es manifesti cntra el judici esmenat i a favor de les persones tan injustament inculpades; i la crida a fer-ho de forma cívica i pacífica.

 Grup Promotor del Procés Constituent.

Mobilització 3J contra el CETA

Des de la Campanya Catalunya No al TTIP #NiCETAniTTIP fem una crida a la mobilització el dissabte, 3 de juny a Madrid, per exigir que s'aturi el procés de ratificació del CETA (Acord Economic i Comercial Global entre la UE i Canadà)

Amb el lema "La Democràcia i els Serveis públics NO es venen, es defensen!" Us adjuntem el Manifestde la convocatòria unitària - més de 350 organitzacions han donat suport. La Campanya Catalunya No al TTIP participem activament fent difusió i també amb la nostra presència a la manifestació del 3 de juny a les 12 h. #3JparamosElCETA (adjuntem cartell amb el recorregut).

1. Demanem màxima implicació de les organitzacions i de les persones que formen part de @CATnoalTTIP

2. Que ens ajudeu a fer difusió d'aquesta mani entre els vostres entorns i a les xarxes (Fb, Twitter, Instagram...)

3. Que en el cas que volguéssiu participar a la mani de  Madrid comuniqueu amb nosaltres escrivint a Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la. o trucant al 647333897 (Rosa Mateu)
 

4. Que us animeu!!! Són 4 anys de mobilitzacions, denúncies, argumentaris, propostes, incidència política... ara toca anar a Madrid!!!!!

Mobilitzacions contra el CETA

La societat civil es mobilitzarà contra la ratificació del CETA
El passat divendres, el Consell de Ministres va remetre el tractat comercial entre la Unió Europea i Canadà (CETA) a les Corts. És un dels primers passos en el procés de ratificació de l'Estat després de la signatura a l'octubre i que una majoria del Parlament Europeu donés llum verda al tractat el passat 15 de febrer.
Tal com havíem anunciat al febrer quan el Parlament Europeu va votar sobre l'acord amb el Canadà, ens mobilitzarem per impedir la ratificació del CETA en el tràmit parlamentari, comunica la campanya No al TTIP, CETA, Tisa.

 

El Congrés dels Diputats i el Senat haurien de dedicar el temps necessari per examinar amb detall aquest tractat de 1.600 pàgines i assegurar que les preocupacions sobre un text de tal envergadura siguin considerades sota l’escrutini de l'interès general.

Hi ha greus controvèrsies, per exemple, relacionades amb la gestió dels serveis públics, la possibilitat que tenen els inversors per desafiar lleis amb un tribunal d'arbitratge específic, l'encariment de medicines amb les regles de propietat intel·lectual, la precarització laboral mitjançant la mobilitat temporal de treballadores i treballadors, la prohibició de regular serveis financers que poden causar noves fallides bancàries i financeres, els impactes en la contractació pública dels municipis o els capítols de regulació nacional que rebaixen estàndards ambientals o posen en perill la salut, o la desprotecció de la gran majoria de denominacions d’origen.

El món rural, les petites i mitjanes empreses (pimes) i els serveis públics estan entre els grans perjudicats del tractat comercial amb el Canadà, així com les persones afectades per les hipoteques (PAH), les preferents o les clàusules sòl.


Per tot això, es fa una crida a tota la societat a sumar-nos a la campanya de pressió política cap als grups parlamentaris per donar a conèixer els múltiples perills que tindria el CETA. Es demana també als representants de parlaments autonòmics i ajuntaments que informin de les conseqüències del CETA en el seu àmbit i expliquin com restringiria el dret a regular i limitaria l'autonomia local i la sobirania parlamentària.


A més d'una campanya d'informació i difusió en mitjans, es convocaran diferents mobilitzacions per expressar, abans de la votació a les Corts, el rebuig a un tractat dissenyat per als interessos de grans grups empresarials i no pels de la majoria social.

DIA D'ACCIÓ GLOBAL PER L'ABOLICIÓ DELS PARADISOS FISCALS

Des de la Plataforma, juntament amb altres organitzacions i entitats, volem que totes les persones surtin als carrers durant aquesta setmana amb missatges de rebuig i denúncia davant a aquesta xacra global. Et convidem a participar de les nostres accions:

  • Dia 3 d'abril a les 19h - Concentració a Pl Sant Jaume: "Acabem amb els paradisos fiscals!": Lectura d'un manifest per part de l'actriu Vicky Peña i intervencions breus amb representants polítiques i d'entitats. Repartirem mascares i caretes per ficar cara i ulls als principals culpables de l'elusió i el frau fiscal. T'esperem!
  • Dia 6 d'abril a les 20h – projecció de "Mama, ya sé donde està el dinero" als cinemes Texas (Carrer de Bailèn, 205, Barcelona). Debat i xerrada posterior amb el director Arturo Cisneros, i Miguel Angel Mayo, coordinador del sindicat de tècnics d'Hisenda GESTHA a Catalunya.
  • Campanya a les xarxes socials demanant a la gent que es faci una foto amb un cartell i el hashtag: #FueraParaisosFiscales #ForaParadisosFiscals #EndTaxHavens.

 

Ajuda'ns a difondre el manifest contra el Paradisos Fiscals entre la teva gent: 

http://manifest.fiscalitatjusta.cat

El 6F ens jutgen a tots

Comunicat del Grup Promotor del Procés Constituent:

 

En relació al judici previst contra Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau, el dilluns dia 6 dels corrents, el Grup Promotor del Procés Constituent, reunit a Barcelona el dia 4 de febrer de 2017,

Manifestem: 

- El rebuig total al procediment, que considerem de lesa democràcia.

- El suport i la solidaritat envers les persones d’Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau, per haver posat les urnes, acte que considerem no solament legítim, ans també impecablement democràtic.

- El convenciment que cal impulsar, recolzar i estendre tots els actes que calgui per recollir la lliure expressió del poble, com ho és el fet de posar urnes.

- El desig que la ciutadania es manifesti contra el judici esmentat i a favor de les persones tan injustament inculpades; i la crida que fem a fer-ho de forma cívica i pacífica.

ARGUMENTARI PER TRUCAR ALS TEUS MPE

Quienes somos los que nos oponemos

● La campaña No al TTIP a día de hoy son más de 350 organizaciones sociales, ambientales, sindicales, asociaciones de jueces y sectores profesionales. Es la campaña más grande de la historia, ha recogido más firmas que ninguna otra iniciativa ciudadana europea (casi 4 millones).

○ 2000 taxistas han creado una asociación en oposición al CETA y al TTIP y al TiSA
○ La Asociación de Jueces por la Democracia ha declarado que el ICS/ISDS es ilegal y va contra el Derecho Comunitario
○ Todos los sindicatos mayoritarios en el Estado Español se oponen al CETA
○ Más de 500 organizaciones en Canadá y Europa firmaron recientemente una carta pidiendo el rechazo al CETA

● En el Estado Español hay casi 200 municipios libres de TTIP y CETA, 8 parlamentos regionales.

index

Democracia

El CETA es un acuerdo posdemocrático. Fortalece los intereses particulares de la gran industria y debilita a la democracia. De este modo contribuye a aumentar la desafección entre la Unión Europea y sus ciudadanos.
El acuerdo CETA fue negociado en secreto. Los objetivos de negociación de la Comisión Europea fueron decididos en 2008 por los gobiernos de los Estados miembros de la Unión Europea. Incluso este documento era confidencial, hasta que hubo, en 2015, una fuga de información.
Los parlamentos solo podrán decir sí o no al CETA. Con ello se comprometen, sin embargo, a que las 2270 páginas del acuerdo entren íntegramente en vigor.
• No obstante, la votación del CETA es, al mismo tiempo, una votación sobre confidencialidad de datos, patentes de medicamentos, aranceles, la imposición del proceso de concesión de semillas y mucho más. Nunca antes el parlamento europeo aprobó un reglamento tan amplio, con un trámite parlamentario tan corto y superficial.
El CETA confiere a las empresas multinacionales derechos especiales. El capítulo 8 permite a los inversores canadienses presentar demandas por daños y perjuicios contra la UE y sus Estados miembros, y viceversa, cuando nuevas leyes reducen sus beneficios y el valor de sus inversiones. Ninguna empresa local puede invocar ese derecho. La protección contra la «expropiación indirecta» excede claramente la protección contra expropiación y confianza legítima prevista en la legislación nacional. El «derecho a reglamentar» mencionado en el capítulo 8 y sus comentarios no cambia nada: se mantiene el derecho de poder reclamar una indemnización. A través de sus subsidiarias en Canadá, 42 000 empresas estadounidenses también podrían demandar.
El CETA da prioridad a los grupos de presión en detrimento de las/los eurodiputadas/os. Las reglas de la cooperación reguladora (capítulos 25-27) son el entorno ideal para los grupos de presión, para influenciar la redacción de los proyectos de ley de la Unión Europea antes de que estos lleguen al Parlamento Europeo. La participación del Parlamento Europeo, la asamblea compuesta por representantes elegidos por los ciudadanos, no está prevista.
El CETA le pone cadenas al legislador. En muchos puntos, el CETA contiene disposiciones muy concretas que van más allá de la política comercial clásica. Si la Unión Europea, los Estados miembros o los municipios desean, en el futuro, modificar las reglas establecidas en el CETA, el gobierno federal del Canadá lo tiene que aprobar. Los Parlamentos pierden así margen de maniobra, y los ciudadanos, la posibilidad de poder cambiar la política a través de elecciones.

images
Agricultura

En toda Europa existe una presión enorme sobre las empresas agrícolas, sobre todo sobre aquellas que practican agricultura sostenible. Cada vez más agricultores desisten y la industria se apodera cada día más de la agricultura. El CETA destruye la agricultura campesina y acelera la industrialización de la agricultura.
El CETA abre las puertas a la carne barata. Como consecuencia del CETA, la cuota de importación libre de impuestos de carne de cerdo aumenta 11 veces, y la de la carne bovina, 15 veces. Del 2005 al 2015, la media de los precios de reembolso de la carne de cerdo y de la carne bovina en Canadá, se situó en un 28,4 % y un 16,2 %, respectivamente, por debajo de los precios que se aplican en la Unión Europea. De esa manera, las empresas europeas no pueden competir. El contrato además no establece reglas vinculantes en materia de protección de los animales. Mientras que en la Unión Europea todos deben respetar las mismas reglas, el CETA abre puertas a una competición basada en estándares diferentes.
El CETA fortalece a la industria de semillas con respecto a los campesinos. Muchas empresas agrícolas europeas utilizan semillas propias para el cultivo de cereales. Esto no agrada a las multinacionales como Monsanto, que prefieren cobrar todos los años sus regalías. Y además tendrían que comprobar que los campesinos están utilizando semillas licenciadas. El artículo 20.36 del CETA les regala lo que el Tribunal de Justicia de la Unión Europea (TJUE) les niega desde hace décadas: la inversión de la carga de la prueba. En el futuro incumbirá a los campesinos probar que sus semillas no están licenciadas. Si no lo consiguen, tienen que pagar.
El CETA trae más ingeniería genética a Europa. Canadá es uno de los precursores más importantes de la ingeniería genética a nivel mundial. El artículo 25.2, par. 2, del CETA cita explícitamente «la reducción de la incidencia negativa de la práctica reguladora en materia de productos derivados de la biotecnología» como uno de los objetivos del acuerdo. Esto significa que la Unión Europea debe autorizar más plantas genéticamente modificadas.

images
Derechos de los trabajadores

El Estado de bienestar europeo debe su éxito a los derechos de participación y a la seguridad social que garantiza a los trabajadores. El CETA atropella los intereses de los trabajadores.
Más competencia sin reglas comunes. El comercio libre frecuentemente lleva a una competencia mundial basada en salarios bajos, jornadas largas y contribuciones sociales reducidas. Para que esto no acontezca se requieren reglas claras contra el «dumping» salarial, social y fiscal. El CETA no contiene semejantes reglas. De hecho contiene un capítulo sobre comercio y trabajo (capítulo 23), lleno de buenas palabras. Pero en caso de violación solo prevén conversaciones y no sanciones.
Las empresas acuden al arbitraje para combatir los derechos sociales. Derechos especiales para inversores, como el ICS en el CETA, refuerzan las posibilidades de las grandes empresas para imponer sus intereses. Por ejemplo, la empresa francesa Veolia en este momento está demandando al Estado egipcio para recibir una indemnización por causa de la introducción de un salario mínimo. Para los trabajadores así será cada vez más difícil luchar por condiciones mejores.
El CETA destruye empleo. Los pronósticos económicos prevén, en el mejor de los casos, solo un ligero aumento del empleo, inferior al 0,02 % a lo largo de 10 años. Estudios menos positivos anuncian una pérdida de 200 000 puestos de trabajo en la Unión Europea. No todos los que hoy hacen salchichas son capaces de exportar mañana servicios de construcción. Los pronósticos, por tanto, parten del principio que habrá un aumento del desempleo de larga duración.
Redistribución de la riqueza de abajo hacia arriba. El CETA modifica ligeramente la distribución funcional de la riqueza en la Unión Europea. Los pronósticos económicos predicen un crecimiento del 0,66 % del porcentaje de propietarios de capital. La participación de la población activa en la riqueza producida disminuye de forma correspondiente.

images

Protección ambiental y de los consumidores

Como consumidores, nos gusta que los productos que compramos sean seguros. No queremos ser las cobayas de la industria. Tampoco queremos que se contamine nuestro medio ambiente. Por eso existe en Europa el principio de precaución. Pero para la industria esto es demasiado restrictivo. El CETA es un ataque al principio de precaución y una amenaza para nuestros derechos como consumidores.
El CETA impide el etiquetado. Alimentos elaborados a base de ingeniería genética tienen que ser identificados en la Unión Europea. Pero hasta hoy en día no sabemos si la carne, la leche o los huevos fueron producidos con piensos animales genéticamente modificados. Las empresas de ingeniería genética pueden aprovechar la protección de inversiones para pedir indemnizaciones en caso de que se amplíen los requisitos de etiquetado.
El CETA impide la protección climática. La industria canadiense tiene un gran interés en exportar petróleo de arenas bituminosas. Pero las arenas bituminosas son uno de los combustibles más sucios y una gran amenaza para el clima. Ya durante las negociaciones del CETA, la Comisión Europea mitigó la Directiva de Calidad de Combustibles, que se destinaba a la protección del clima, para ir al encuentro de la industria de arenas bituminosas.
El CETA impide la protección del consumidor. La Unión Europea discute, desde hace años, sobre una restricción de las sustancias químicas que actúan como hormonas el cuerpo humano. Para poder seguir las negociaciones de los tratados de libre comercio, la Comisión Europea propuso a Canadá y a los EE.UU. abdicar del principio de precaución en este ámbito.
El CETA garantiza a las compañías mineras canadienses su negocio sucio. La mitad de las compañías mineras en el mundo son de Canadá. Son los mayores beneficiarios de los acuerdos de protección de inversiones. Actualmente, por ejemplo, la empresa minera canadiense Gabriel Ressources está demandando a Rumanía por no haber recibido la autorización de extracción de oro en Rosia Montana. Esto se debe a que la empresa había utilizado y almacenado cianuro extremadamente tóxico detrás de un dique, lo que significaría una espada de Damocles sobre la región del Bajo Danubio, algo que ya vimos durante la famosa catástrofe ambiental de Baia Mare en el año 2000. El CETA concede a estas empresas derechos de acción especiales, en todos los países de la Unión Europa y en detrimento de las personas y del medio ambiente.

torrelodones_thumb_610

Los intereses de los municipios

Los municipios europeos que durante las tres últimas décadas privatizaron parte de sus servicios públicos, mayoritariamente tuvieron malas experiencias. Son cada vez más los que revocan, si es posible, este paso. No obstante, la mayoría de los gobiernos europeos y la Comisión Europea continúan aferrados al dogma que las empresas privadas con ánimo de lucro son, por principio, la mejor solución. El CETA restringe el margen de maniobra de los municipios y apoya la privatización de los servicios públicos.
El capítulo de protección de inversiones también se aplica a los municipios. En respuesta a una solicitud del Parlamento Europeo, la Comisión Europea tuvo que admitir que pueden existir casos en que se puedan llevar a los municipios ante los tribunales de arbitraje de inversiones. De la zona del Tratado de Libre Comercio de América del Norte (TLCAN) se cuentan casos espeluznantes al respecto. El municipio mexicano Guadalcázar, por ejemplo, fue condenado a una indemnización de 16,7 millones de dólares porque no autorizó un vertedero de residuos especiales porque quiso proteger sus aguas subterráneas.
El CETA amplía y consolida los procedimientos de licitación. El CETA abre a las empresas canadienses el mercado de contratación pública. Debido a la definición del umbral de las licitaciones internacionales, en los anexos del capítulo 19, será más difícil volver a bajarlo, porque entonces se tendría que pagar una compensación a Canadá. El CETA obliga a los municipios escoger en licitaciones públicas siempre la oferta económicamente más ventajosa y prohíbe requisitos de calidad y condiciones para fomentar desarrollos locales.
El CETA liberaliza todos los servicios que no están excluidos. Mientras que otros tratados de comercio solo incluyen los sectores económicos que fueron explícitamente mencionados («lista positiva»), en el CETA está incluido todo lo que no fue excluido («lista negativa»). Además, todos los servicios que aún no existen, automáticamente serán cubiertos por el tratado y no pueden ser soportados por el sector público.
El CETA impide la revocación de privatizaciones. El artículo 8.4 (1) además prohíbe a nivel local explícitamente restringir el número de empresas que ejercen una actividad económica mediante «monopolios, proveedores con derechos exclusivos o la exigencia de una prueba de necesidades económicas». Esto significa que una privatización, por ejemplo llevada a cabo por un gobierno anterior, ya no pueda ser revocada aun cuando esto sea la voluntad democrática de los ciudadanos afectados.

TRUCA ALS EURODIPUTATS (MPE)

Cómo incidir sobre los Miembros del Parlamento Europeo (MPE)

El próximo 15 de febrero se vota en el pleno del Parlamento Europeo el Acuerdo de Comercio entre Canadá y Europa: CETA. El voto lo van a realizar todos/as los/as eurodiputados/as. En pasadas campañas se han conseguido parar legislaciones en contra del medioambiente o otros tratados de libre comercio como el ACTA gracias a un cambio en la votación en el Parlamento Europeo.

¿Quién es mi MPE?

El número de miembros del Parlamento Europeo depende del tamaño del Estado. En el caso español hay 54 representantes. Cada representante pertenece a un grupo político y a una comunidad autónoma. Puedes ver el listado completo de MPE aquí.

¿Qué debería saber sobre los MPE?

  • Son elegidos democráticamente (los únicos) y cada cuatro años se someten a reelección, su electorados les importa.
  • Pertenecen a un partido político estatal y a un grupo a nivel europeo.
  • Forman parte de al menos un comité temático (ej. Asuntos exteriores, Agricultura, Empleo, Medio Ambiente). Como parte del comité pueden pedir opinión y votar sobre ciertos asuntos como el CETA.
  • Recopilan la información para sus argumentarios de informes como los publicados por el CEO, la Universidad de Tufts, etc. pero también de los lobbies.

¿Cómo se puede influir a un MPE?

  • Llama por teléfono
  • Escríbeles al mail
  • Pide una reunión con ellos
  • Participa en el voto popular de la campaña
  • Escribe en las redes sociales
  • Escribe a los medios
  • Llama a sus circunscripciones locales
  • Demanda información a los grupos políticos locales
  • Pide a tu parlamento regional o ayuntamiento su posición

¿Cuándo es el mejor momento de influir a un MPE?

Lo mejor es incidir sobre un asunto que ya esté en su agenda. Por ejemplo un tema a discutir o votar pronto. El próximo 15 de febrero está previsto el voto en el pleno del Parlamento Europeo y antes los grupos tendrán reuniones para discutir sus opiniones. A veces se decide el voto en el grupo y si no hay acuerdo el voto es independiente.

¿Qué tengo que saber sobre mi MPE?

Es útil averiguar sobre los intereses de cada MPE antes de contactar. En la herramienta del CETA Check puedes filtrar por aquellos MPE que no se han comprometido aún. Además de los intereses es importante saber:

  • Si pertenece a uno de los comités que dio su opinión sobre el CETA
  • Si es presidente, o vicepresidente de uno de los grupos europeos
  • Si es presidente o secretario general o está en la dirección del partido
  • Si es portavoz o algún otro cargo relevante a nivel local, estatal o europeo

¿Cómo contacto con mi MPE?

La web del parlamento europeo tiene los mail, twitter, teléfonos. Incluso algunos tienen página web personal. No suelen recibir muchas llamadas por lo que son especialmente sensibles a esto.
En los enlaces abajo puedes encontrar: los números de teléfono de las oficinas de Bruselas y de Estrasburgo, así como los de la delegación nacional, indicando el día mejor para hacer la llamada; las cuentas de twitter y las direcciones de correo. No hay excusas! Ánimate a llamarles u escribirles!

Aquí puedes encontrar los contactos de las/los eurodiputadas/os.

¿Has llamado A tu MPE y quieres contarnos cómo ha ido?
Escríbenos a Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.
u publícalo en las redes con el HT #HazQueTeOigan

Guía de teléfono – para una/un ciudadana/o preocupada/o que llame a un MPE

Guía de teléfono – para un colectivo/organización que llame a un MPE

Una conversación típica con tu MPE

ACORDS SOBRE EL PROCÉS CONSTITUENT DEL NOSTRE PAÍS

Acords sobre el

PROCÉSCONSTITUENT

del nostre país

 

 

El 27 de juliol passat, el ple del Parlament de Catalunya va aprovar l’informe i les conclusions de la comissió d’estudi del procés constituent sobre com ha de ser i quines fases ha de tenir el procés constituent català. L’acord del ple del Parlament estipula que es faci un procés constituent ‘transversal, participatiu i vinculant’. Però per tal que això sigui possible, caldrà concretar alguns aspectes clau de les tres fases del procés que de moment han quedat oberts o ambigus.

 

Declaració del Procés Constituent del 5 de novembre del 2016

 


Fases del Procés Constituent que acordà el Ple del Parlament de Catalunya:

1. participació ciutadana vinculant

            objectiu: determinar les línies de fons de la nova Constitució

2. desconnexió + Assemblea Constituent

            objectiu: exercir del dret d’autodeterminació + escriure la nova Constitució

3. referèndum constitucional

            objectiu: refrendar per democràcia directa la nova Constitució

 

 

 

Fase 1

PARTICIPACIÓ CIUTADANA VINCULANT

 

1. El Fòrum Social Constituent que ha de formular les preguntes sobre la nova constitució ha de ser prou nombrós per ésser representatiu del país [superior a les 1000 persones].

 

2. Considerant que el país és molt més plural i divers que la societat civil organitzada i els partits: una part substancial del Fòrum hauria d’estar formada per persones de la societat civil elegides per sorteig [per exemple, més del 50%].

 

3. El procés de participació ciutadana per respondre a les preguntes del Fòrum ha de tenir un nombre suficient de convencions territorials per arribar al conjunt del país [per exemple 100].

 

4. El procés de participació ciutadana ha de convidar a participar tant els qui volen la independència com els qui no.

 

5. El procés de participació ciutadana ha de tenir com a protagonista al poble (totes les persones majors de 16 anys) estigui o no organitzat, i per això les convencions territorials han d’incloure un percentatge substancial de persones elegides per sorteig [per exemple superior al 50%].

 

6. Les conclusions del procés de participació ciutadana han de ser vinculants per a l’Assemblea Constituent, que les ha d’incorporar al text del projecte de constitució o, en cas d’existir posicions diferents prou importants, sotmetre-les a consulta popular.

 


Fase 2

DESCONNEXIÓ + ASSEMBLEA CONSTITUENT

 

7. Si l’Estat espanyol segueix rebutjant la possibilitat d’un referèndum pactat, haurà de ser convocat unilateralment d’acord amb la legalitat catalana i totes les garanties democràtiques.

 

8. L’objectiu de les lleis de desconnexió ha de ser fer possible el referèndum d’autodeterminació, no substituir-lo.

 

9. En les eleccions a l’Assemblea Constituent cal assegurar una quota d’almenys un 50% de dones.

 

10. Les persones que formin part de l’Assemblea Constituent no poden procedir ni exclusiva ni fonamentalment de llistes de partits polítics. Cal discutir fórmules que assegurin una presència fonamental [per exemple un 50%] de persones que no provinguin de llistes de partits, per exemple:

 

a) Persones que es presentin a títol individual avalades per un cert nombre de firmes del conjunt del territori [per exemple 500].

 

b) Persones elegides pel vot majoritari de convencions territorials.

 

 

Fase 3

REFERÈNDUM CONSTITUCIONAL

 

11. El procediment de votació més adient per aprovar el projecte de constitució dependrà molt del context polític, però és útil anar discutint si seria millor:

 

a) Aprovar la per blocs; si algun no és aprovat caldria debatre’l de nou a l’Assemblea Constituent.

 

b) Aprovar-la en bloc (especialment si, durant el debat de l’Assemblea Constituent, la participació popular ha inclòs la votació de qüestions sobre les quals hi hagi desacords importants).

 

 

 

 

 

 

Europa, filla ingrata de Grècia!

Grècia-Referèndum

NO al xantatge imperialista
NO a la Troika i a la UE
NO al pagament del deute extern

El poble treballador i la joventut de Grècia estan vivint moments claus en la seva lluita per sortir del constant xantatge imperialista, del xantatge de la Troika (FMI, Unió Europea-UE i Banc Central Europeu) que des de fa anys imposa paquets de retallades en els seus salaris, en les jubilacions, en privatitzacions i en tota formes de saqueig de les seves riqueses. Tot això per obligar a pagar un deute extern fraudulent i impagable, tasca portada a terme per governs còmplices del FMI i la banca internacional.

Davant dels nous xantatges imperialistes, el govern de Syriza s'ha vist obligat a convocar un referèndum a Grècia per al diumenge 5 de juliol. La situació ha arribat a un punt que el dimarts passat el govern de Syriza ha deixat de pagar el deute extern, una quota de 1.600 milions d'euros. La Troika, el FMI, la patronal, els banquers i la dreta grega, no han pogut evitar el referèndum i temen el triomf del NO. Tots s'han llançat a impulsar el SI per seguir amb els “memoràndums” i les retallades al poble grec.

Els treballadors, la joventut, els sectors populars i l'esquerra han sortit al carrer a repudiar, una vegada més, a la Troika i donar suport al NO. Ens sumem i ens solidaritzem amb aquesta crida. Cal dir-li NO a la Troika, al FMI i a les seves retallades: No al pagament del deute extern, No al xantatge de la UE, de Merkel, Hollande i Cia. Un massiu i rotund triomf del NO serà una derrota política de la Troika i enfortirà al poble treballador grec per continuar amb la mobilització per parar aquest saqueig.

A la resta del món, l'imperialisme, els agents del FMI i els seus governs lacais fan campanya sembrant la por davant de la suposada catàstrofe que significaria que Grècia deixi de pagar el deute. Fals. La veritable catàstrofe humanitària és la que han creat ells imposant els suposats “rescats” sumant més i més deute, per després imposar condicions de gana i saqueig al poble grec. La desocupació ha arribat al 27 % i les reduccions salarials, de les jubilacions i dels pressupostos socials superen en molts casos el 40%. L'única sortida a aquesta crisi humanitària és trencar amb la Troika i deixar de pagar el deute. Cal utilitzar aquests milers de milions d'euros per a augments de salaris i jubilacions i i per més salut i educació.

Lamentablement el govern encapçalat per Alexis Tsipras i el seu partit Syriza, que es reclama d'esquerres, des que va assumir al gener en comptes de complir amb el seu mandat de posar fi als memoràndums, ha seguit una política de negociació amb la Troika, cedint a les seves pressions amb noves retallades. Els resultats estan a la vista. La Troika s'ha crescut i ha seguit fent xantatge i reclamant més retallades als salaris i a les jubilacions. Només per la pressió de popular i, fins i tot, de sectors de l'ala esquerra de Syriza, el primer ministre Tsipras s'ha vist obligat a convocar al referèndum. Però existeix el perill que novament que el govern de Syriza torni a cedir a les pressions. Un exemple d'això és la demanda actual de Tsipras i del seu ministre Varoufakis, de negociar un “nou pla de rescat” per cobrir els pagaments dels venciments del deute dels dos propers anys. O sigui, el mateix Syriza està sol·licitant una negociació per nous plans de més deute extern. Això ha de ser rebutjar pel poble i la joventut grega. El camí de les mitges tintes ja està demostrat que no serveix als treballadors. Els treballadors i la joventut han d'exigir al govern de Syriza anar fins al final amb el NO en el referèndum i tornar al mandat popular del triomf electoral del 25 de gener i no cedir al xantatge de la Troika. No hi ha acord amb els especuladors i amb els qui han enfonsat el treballador grec en la misèria.

Importants sectors de l'esquerra de Syriza, agrupats en la Plataforma d'Esquerra, s'han pronunciat contra qualsevol nou pacte amb la Troika i per la suspensió de tot pagament del deute i per la nacionalització de banca. Això és molt positiu. Cridem a aquests sectors a exigir al govern i a Syriza que no cedeixi davant la Troika. Al costat d'ells altres sectors, sindicats, organitzacions estudiantils i de l'esquerra, entre ells Antarsya i OKDE que no són membres de Syriza, que han aixecat banderes similars i convoquen a donar suport al NO i a la mobilització. Serà fonamental, davant la política de les mitges tintes que encapçala Alexis Tsipras, que s'aconsegueixi la unitat, un front de tots aquests sectors, per al triomf del NO i després donar-li continuïtat amb la mobilització obrera i popular per la ruptura amb la Troika, la UE, la zona Euro i amb els pagaments del deute extern; diners per als salaris, jubilacions, treball, salut i educació; per la nacionalització de la banca per evitar la fugida de capitals i que els estalviadors perdin els seus fons, per la cancel·lació de les privatitzacions i per un pla d'emergència obrer i popular.

Des de la Unitat Internacional dels Treballadors-Quarta Internacional (UIT-QI) ens sumem a la campanya i mobilització pel NO en el referendum del 5 de juliol. Cridem als treballadors i a la joventut del món a solidaritzar-se amb el poble grec. Especialment cridem als treballadors de tota Europa. Davant el bloc imperialista de la Troika amb els governs europeus cal avançar en un bloc dels treballadors i els pobles. Hi ha una enorme responsabilitat dels sindicats i l'esquerra, europea en particular, per deixar tot sols als treballadors grecs en aquesta pugna tan desigual. Els treballadors de tota Europa estan jugant-se el futur a Grècia. Cridem als sindicats i a l'esquerra a impulsar accions de solidaritat amb la lluita del poble grec. Un triomf dels treballadors i la joventut de Grècia seran un triomf de tots els que lluiten contra els plans d'ajust i retallades de l'imperialisme i les multinacionals i els seus governs còmplices.

1 de Juliol de 2015

Unitat Internacional dels Treballadors- Quarta Internacional (UIT-QI)
http://luchainternacionalista.org

La situació social a Catalunya i la seva relació amb la qüestió nacional

Aquest article resumeix algunes de les anàlisis de la situació en què viu la majoria de la població a Catalunya, i que ha tingut escassa visibilitat en els majors mitjans d’informació existents als dos costats de l’Ebre. Voldria accentuar que hi ha molta evidència que dóna suport i avala cadascun dels 34 punts que es resumeixen en aquest text.

  1. La principal notícia sobre Catalunya -que ha tingut escassa atenció mediàtica- és que la seva població està vivint una enorme crisi social que afecta d’una manera molt accentuada el benestar de les classes populars, constituïdes en la seva major part per les classes mitjanes de renda mitjana i baixa, i per la classe treballadora. Aquesta última és, tant objectivament com subjectiva, la classe social a la qual pertany la majoria de la població catalana (hi ha més persones a Catalunya que es defineixen de classe treballadora que de classe mitjana). Per aquest motiu, els canvis en les condicions del mercat de treball, així com en la protecció social, afecten directament i predominantment aquestes classes.
  2. El mercat de treball català s'ha deteriorat d'una manera molt notable en aquests anys de crisi (2007-2015). Tots els indicadors socials que ja eren desfavorables en comparació de la mitjana de la UE-15 (com ara desocupació, precarietat, pobresa entre la població assalariada, desocupació entre la joventut, entre les dones i entre els grups etari de major edat que treballen) s'han deteriorat d’una manera molt marcada durant aquest període. Un exemple d’entre molts. Des de 2008 i fins a 2013 s’havien destruït més de 655.000 llocs de treball a Catalunya, dels quals 236.900 ho van ser entre 2011 i 2013.
  3. Els serveis públics de l’Estat del Benestar –com ara sanitat, educació, serveis socials, llars d’infants (mal anomenades guarderies), serveis domiciliaris, habitatge social, entre d’altres, que ja estaven entre els menys finançats a la UE-15– han patit enormes retallades que han afectat negativament la seva accessibilitat i la seva qualitat.
  4. Entre ells, uns dels que han quedat més afectats han estat els serveis de la sanitat pública catalana, que ha estat sotmesa a enormes retallades, tant en despesa com en personal, a més a més d’estar subjecta a una constant privatització que respon a l’ideari liberal del partit hegemònic dins de la coalició governant a la Generalitat de Catalunya (i que avui governa en solitari). Les seves polítiques públiques han afavorit sistemàticament els serveis privats a costa dels públics. L’últim exemple d’això és l’externalització dels serveis d’al·lergologia de l’Hospital Doctor Josep Trueta, un dels vuit grans centres públics de l’Institut Català de la Salut, assignant part d’aquests serveis a una empresa privada (UDAM). Aquesta situació s’ha anat repetint dia rere dia, al llarg del territori català, responent a la política governamental dirigida pel conseller de Salut, que havia estat el dirigent de la patronal hospitalària privada i que va indicar en una de les seves primeres declaracions que era aconsellable que la ciutadania contractés una assegurança sanitària privada (Àgora, TV3, 11 de gener de 2011).
  5. L'Estat del Benestar a Catalunya sempre ha estat subfinançat, creant una dualitat per classe social, que es reprodueix dins dels serveis, de manera que les classes mitjanes de rendes altes, la petita burgesia i la burgesia catalanes han estat ateses predominantment en els serveis privats (sanitat privada i educació privada, per exemple), amb elevats subsidis públics (convenis o concerts), i les classes mitjanes de renda mitjana i baixa i la classe treballadora han estat ateses pels serveis públics (sanitat pública i escola pública). La despesa total (pública més privada) per alumne és major a les escoles privades que a les públiques. La despesa pública social per habitant a Catalunya és de les més baixes de la UE-15.
  6. Les principals causes d’aquest subdesenvolupament són els baixos ingressos a l'Estat, tant a Catalunya com a la resta d'Espanya, conseqüència de la gran regressivitat fiscal, que afavoreix les rendes derivades del capital per sobre de les rendes del treball. El treballador de la manufactura a Catalunya paga en impostos menys que la mitjana de la UE-15, però no gaire menys. En realitat, la gent que està en nòmina paga ja impostos semblants (una mica menys, però a nivells semblants) als dels seus homòlegs a la mitjana de la UE-15. No és així en el cas del que en llenguatge popular es definiria com a super-rics, que deriven les seves rendes de la propietat del capital (l’1% de la població). Aquest 1% paga molt menys que el super-ric de la mitjana de la UE-15, un 30% nominalment, a la pràctica un 18% (veure els meus treballs sobre la regressivitat fiscal a Catalunya i a Espanya – pàgines econòmiques del meu bloc).
  7. L'Estat, incloent la Generalitat (que gaudeix del 50% dels rendiments tributaris d’impostos com l’IRPF i l'IVA, i del 100% de molts altres impostos), és molt poc redistributiu. Així, l’any 2009, sense l’Estat del Benestar el 24% de la població catalana hauria estat pobra. Aquest percentatge passava a 20% després d’aplicar les transferències públiques de l’Estat del Benestar, reduint, doncs, la pobresa en 4 punts. Com a dades comparatives, la mitjana de la UE-15 passava d'un 25% abans de rebre les transferències públiques, a un 16% després de rebre-les, un descens de 9 punts, i a Suècia d’un 27% a un 13%, un descens de 14 punts.
  8. Com a resultat dels punts anteriors (de l'1 al 7) (veure El subdesarrollo social de España. Causas y consecuencias, V. Navarro), Catalunya té una de les desigualtats més altes de la UE-15, desigualtats que s’han anat accentuant en el període de la crisi.

    Davant d'aquests fets (clarament documentats però poc coneguts i presentats en els majors mitjans d’informació a Catalunya), hauríem de preguntar-nos: per què aquesta situació existeix i es reprodueix?

    Perquè el gran endarreriment social de Catalunya

  9. Tot i que la majoria de les anàlisis sobre aquest tema s’han centrat a estudiar la situació a Espanya i a Catalunya, és important entendre que l’enorme crisi que està tenint lloc a Catalunya (i a la resta d’Espanya) s’està produint també als països referits en anglès com PIGS, és a dir, Portugal, Irlanda, Grècia i Espanya (incloent Catalunya), països tots ells que tenen característiques comunes. Tots ells tenen el major nombre de policies per 10.000 habitants i el menor percentatge de la població adulta que treballa en els serveis públics de l’Estat del Benestar (la mitjana de la UE-15 és un 14%, a Suècia és un 25%, a Catalunya és un 8%, i a Espanya és un 10%). Tots ells han estat governats durant la major part del període després de la II Guerra Mundial per forces ultraconservadores (representants dels estaments més acabalats de la població), cosa que explica que, encara avui, tinguin Estats pobres, amb escassa sensibilitat social i poc redistributius. Grècia, Portugal i Espanya van patir llargs períodes de temps (Espanya i Catalunya quaranta anys) de règims dictatorials. Irlanda no va tenir una dictadura, però va ser governada per un partit ultraconservador lligat a l’Església Catòlica.
  10. Les transicions de les dictadures a les democràcies es van fer en termes molt favorables per a les forces ultraconservadores que havien dominat aquests Estats. A Espanya, les forces conservadores que controlaven l’Estat van controlar la Transició, donant peu a un Estat escassament democràtic amb poca dimensió social, amb una molt limitada capacitat redistributiva, i que no reconeix la seva plurinacionalitat, prohibint el dret a l’autodeterminació (que havia estat una demanda de la majoria de les esquerres espanyoles durant la clandestinitat). Per molt sorprenent que sembli, el PSOE havia fet seva aquesta demanda de les esquerres catalanes.
  11. Tot i que canvis molt significatius i importants han succeït en l’època democràtica, aquesta Transició immodèlica no va canviar significativament la correlació de forces a l’Estat, tant a nivell de l’Estat central com a Catalunya, amb l’establiment de la Generalitat de Catalunya. Les forces polítiques (l’aliança d’un partit liberal i d’un partit cristianodemòcrata) que –juntament amb el PP– representaven primordialment els grans conglomerats financers i econòmics així com a la burgesia, petita burgesia i classes mitjanes de rendes altes de Catalunya, van dominar l’aparell de l’Estat autonòmic –la Generalitat de Catalunya– i la gran majoria de mitjans de comunicació públics (TV3 i Catalunya Ràdio) i privats (aquests últims receptors dels fons públics de la Generalitat de Catalunya). El sistema de govern d’aquesta coalició ha estat el clientelar, mantenint-se en el poder durant el 80% del temps que Catalunya ha tingut democràcia, situació que ha estat afavorida per la gran abstenció (estimulada per l’atenció política i mediàtica al tema nacional) de la classe treballadora, insensible a l’argumentari nacional.
  12. Aquest gran domini de les forces conservadores i liberals (en la vida política, mediàtica i cultural de Catalunya) és la primera responsable del subfinançament de l’Estat de Benestar català i espanyol. Totes les polítiques públiques regressives aprovades per l’Estat espanyol a les Corts (des de les polítiques fiscals fins a les polítiques econòmiques i socials de major impacte i envergadura), responsables de la continuació de l’endarreriment social d’Espanya i, per tant, de Catalunya, han rebut el suport de la coalició (d’un partit liberal i un partit cristianodemòcrata) governant a Catalunya. L’evidència d’això és aclaparadora.
  13. L’únic període en el qual hi va haver un canvi significatiu va ser durant els set anys del tripartit, en què el dèficit de la despesa pública social per habitant entre Catalunya i la resta de la UE-15 va descendir. Era el primer cop en gairebé setanta anys que les esquerres governaven a Catalunya. Aquest tripartit pot ser criticat per la seva moderació i fins i tot incoherència amb el seu ideari socialista en algunes àrees. Però en general, excepte en la seva resposta a la crisi (que va ser neoliberal), la majoria de les seves mesures econòmiques i socials van encaixar en l’ideari socialdemòcrata. No cal dir que els mitjans de comunicació controlats per les forces conservadores i liberals van intentar desacreditar-lo per tots els mitjans.
  14. L’aliança entre les forces conservadores i liberals catalanes i espanyoles és la principal causa del subdesenvolupament social d’Espanya. La famosa dita de l’escriptor conservador Josep Pla que “el més semblat a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres”, s’hauria de substituir per “no hi ha res de més semblat (en temes econòmics i socials) a la dreta espanyola, que la dreta catalana”.

    Els anys de crisi: la Gran Recessió

  15. Com he assenyalat a diversos articles, les desigualtats de renda, conseqüència de l’aplicació de les polítiques neoliberals, han estat la principal causa de les crisis econòmiques i financeres (conegudes com la Gran Recessió) tant a Europa com a Catalunya i Espanya.
  16. Les polítiques neoliberals (a les quals els partits conservadors, els partits liberals i els partits socioliberals donen suport), que han consistit en 1) les reformes laborals regressives, causa del gran deteriorament del mercat de treball, que s’ha reflectit en una gran disminució dels salaris i el gran descens del nombre d’assalariats, i 2) les retallades de la despesa pública social, han creat un enorme problema de la demanda, disminuint l’estímul i el creixement econòmics. D’altra banda, la disminució de la capacitat adquisitiva de la població com a resultat del descens de les rendes del treball (com a percentatge de la renda total) s’ha intentat pal·liar a força d’un gran endeutament, amb el consegüent creixement del sector financer, que ha estat invertint més i més en les activitats especulatives, que són més rendibles que les inversions en les activitats productives. D’aquí l’origen de les bombolles especulatives, incloent la immobiliària, l’explosió de les quals ha creat l’enorme crisi financera que ha contribuït a expandir la crisi econòmica causada pel descens de la demanda.
  17. Totes les polítiques públiques neoliberals que han creat les crisis a Espanya, incloent a Catalunya, han estat aprovades pels partits governants al govern de la Generalitat, en coordinació amb el govern espanyol. Cadascuna d’aquestes polítiques ha estat aprovada pels governs espanyols (i molt especialment pel Partit Popular) amb el suport del govern català.
  18. Entre aquestes polítiques neoliberals, les polítiques d’austeritat (de les més dures a la UE-15 i a Espanya) i les reformes laborals més regressives, aprovades pels governs espanyols a les Corts, han estat també aprovades per la fins fa poc coalició governant a Catalunya, CiU.
  19. El que és d’especial interès assenyalar és que Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), el partit dominant de la coalició, un partit liberal, és dels poquíssims partits liberals a Europa que continua guanyat les eleccions. Els partits liberals són, en general, partits molt petits a Europa, que rarament governen i, quan ho fan, és com a partit aliat amb un altre de més gran, a l’inrevés del que ocorre a Catalunya. Per què continuen guanyant?

    El nacionalisme a Catalunya i a Espanya

  20. Les polítiques que tenen major visibilitat política i mediàtica a Catalunya no se centren en el tema social, sinó en el nacional, presentant-se el partit governant a Catalunya com el gran defensor de la nació catalana, enfront del nacionalisme espanyolista que domina l’Estat espanyol, el partit governant del qual es presenta com a defensor de la unitat d’Espanya. És important subratllar que els partits governants a l’Estat espanyol i a la Generalitat de Catalunya es presenten com els defensors de la pàtria, l’espanyola en el cas del PP, i la catalana en el cas de CDC (i Unió fins fa poc). A tots dos costats de l’Ebre, el tema nacional predomina a costa del tema social.
  21. CDC té com a línia argumental per explicar l’endarreriment social de Catalunya i l’enorme crisi social que aquesta viu, el suposat "espoli de Catalunya per part d’Espanya". Segons aquest argument, l’Estat espanyol absorbeix i es queda molts més diners dels que li arriben com a impostos dels que s'hauria de quedar, impossibilitant la correcció del dèficit social de Catalunya. Aquest és l’argument central sostingut per CDC, que assumeix que el problema social (dèficit i crisi) es resoldrà quan es resolgui el tema nacional, guanyant la independència de Catalunya. Aquest argument, per cert, és el dominant en el moviment independentista: per resoldre el tema social, cal resoldre primer el tema nacional.
    I aquest argument, promogut per tots els aparells de la Generalitat i per tots els seus mitjans públics (TV3 i Catalunya Ràdio), abusivament instrumentalitzats pel govern català (i molt especialment per CDC), s’ha convertit en un dogma en aquest moviment, la qual cosa explica la prioritat que fins i tot partits d’esquerres (com ERC i les CUP) estan donant a aconseguir la independència, aliant-se, en el cas d’ERC, amb el govern CiU en l’aprovació dels pressupostos d’austeritat, i protegint el govern enfront de les crítiques de les esquerres i de l’oposició per la privatització de la sanitat.
  22. És necessari que per a la supervivència d’aquest partit liberal, les properes eleccions autonòmiques a Catalunya no es centrin en el tema social(cosa que els desbancaria del govern, com ha succeït amb d’altres partits liberals a Europa), sinó en el tema nacional, convertint les eleccions en plebiscitàries, és a dir, centrades en el tema nacional.

    Sobiranisme no és independentisme

  23. L’argumentari del govern Mas, no obstant això, té problemes d’inconsistència i incoherència, ja que basa la seva fortalesa moral en el seu compromís amb els principis democràtics –és a dir, en el dret a decidir-, principi bàsic a qualsevol sistema que s’autodefineixi com a democràtic, principis que CDC no respecta. Aquest desig de tenir el dret a decidir (que és el mateix que el dret d’autodeterminació) és avui compartit per la gran majoria de la població a Catalunya. Segons les enquestes, al voltant del 80% de la població desitja que sigui el poble català el que decideixi l’articulació que Catalunya tingui amb l’Estat espanyol.
    Ara bé, el dret a decidir vol dir el dret a triar entre diverses alternatives, una d’elles, naturalment, la independència. Doncs bé, la majoria de persones a Catalunya són sobiranistes (és a dir, que volen que el futur de Catalunya es basi en el desig de la població que hi viu). Però la majoria de la població no és independentista. Segons l’última enquesta del CEO (Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat de Catalunya), el 44% de la població afavoreix la independència, un nombre més que respectable però que no constitueix la majoria de la població catalana.
  24. El segon supòsit que fa el partit governant és que la consulta que es va fer (el 9-N) va ser equivalent a un referèndum, en el qual es va donar a la població la possibilitat de triar. Això no és cert. Les condicions que existien en el moment del referèndum distaven molt de ser democràtiques. I això no es va deure primordialment a les condicions d’il·legalitat (ja que el govern va desobeir l’Estat central, cosa que vaig aplaudir), sinó al fet que la Generalitat mateixa no estava actuant democràticament, ja que als seus mitjans d’informació els mancava i estan mancats de la molt necessària pluralitat. Aquesta instrumentalització, que és òbvia en els temes econòmics (el programa de Lliçons d’Economia de TV3 que es presenta com a "lliçons de ciències econòmiques" és, a la pràctica, la promoció del neoliberalisme en la seva versió més extrema, realitzada per un economista ultraliberal que vol privatitzar-ho tot, incloent les pensions) i en els temes socials (no hi ha hagut un programa televisiu a TV3 objectiu i crític amb el deteriorament de la sanitat pública), també es repeteix en temes nacionals (TV3 va organitzar un programa sobre sobiranisme en el qual només es va convidar independentistes). Aquesta manca de llibertat mostra el caràcter antidemocràtic d’aquest partit governant, que ha instrumentalitzat totes les àrees i aparells de la Generalitat (que pertanyen al poble català, la majoria del qual, per cert, ni és liberal, ni afavoreix les seves polítiques, ni és independentista).
  25. No existeix, doncs, cap garantia que un procés de transició de la Catalunya actual a la Catalunya futura, independent, garanteixi l’existència d’una Catalunya democràtica i justa. La Transició espanyola ja va mostrar que qui controla la transició controla el producte final. Un procés controlat pel partit liberal pot fàcilment determinar que el futur ministre de Finances sigui l'"economista de la casa" (com l’anomena TV3), el Sr. Sala i Martín, ultraliberal que monopolitza les classes d’economia d’aquesta televisió i que desitja privatitzar, com he dit abans, les pensions. Aquest economista és el més visible, de molt, en aquesta televisió pública, considerant-se com el guru econòmic del moviment independentista liberal.
  26. Dir això últim no vol dir que tot l’independentisme sigui liberal, com maliciosament se m’interpreta. L'independentisme és un moviment d’àmplia base social en el qual hi ha una gran varietat de sensibilitats, incloent l'esquerra radical, com les CUP. Però el govern liberal ha tingut una enorme influència en la seva direcció, com ho mostra el silenci eixordador del moviment ANC sobre l’enorme crisi social, responsabilitat, en gran part, del govern actual. El seu argument que per resoldre el tema social cal aconseguir la independència, és idèntic al de CDC.
  27. Tot i que el moviment independentista té una àmplia base social, té un dèficit molt marcat de suport de la classe treballadora, que no se sent mobilitzada pel moviment independentista, degut en gran part al fet que no està convençuda pel principal argument utilitzat per aquest moviment. La direcció d’aquest moviment (ANC) sembla que s’ha adonat d’això i la seva decisió de fer la marxa a la Meridiana (l’avinguda que travessa els barris obrers de Barcelona) sembla reflectir el seu desig d’apropar-se a la classe treballadora i a les classes populars.
  28. Una causa major que la classe treballadora no es senti mobilitzada per l'independentisme és que les tesis i arguments sobre la futura Catalunya, justa i democràtica, estan mancats de credibilitatper a això, ja que aquest missatge li arriba a través de mitjans i institucions governamentals controlats pels partits en gran part responsables del deteriorament del seu benestar i qualitat de vida.

    Un tsunami polític està tenint lloc també a Catalunya

  29. L’enorme rebuig que hem vist al llarg del territori espanyol a les polítiques neoliberals, expressat en les últimes eleccions municipals i autonòmiques, ha ocorregut també a Catalunya. Les primeres notícies van ser les enquestes, que mostraven que un partit nou d’esquerra, antiausteritat –Podem-, era la segona opció de l’electorat català per a les eleccions generals, i això malgrat que Podem mai no havia aparegut en els mitjans d’informació de la Generalitat. A Barcelona, capital de Catalunya, una coalició de moviments socials veïnals i partits d’esquerra ha guanyat les eleccions. Un element clau perquè aquesta victòria es produís va ser la mobilització de la classe treballadora, que va passar de votar el PSC, com va passar a les eleccions anteriors, a Barcelona en Comú. No cal dir que molts altres sectors poblacionals van votar Barcelona en Comú, però la classe treballadora va ser el sector més gran del seu electorat. I el públic de la Plaça Sant Jaume (a on està situat l’ajuntament) era predominantment de classe treballadora. En les grans celebracions que van omplir aquesta plaça, hi havia molt poques banderes independentistes. I sí que hi havia una enorme bandera republicana. El missatge i crit popular era “Sí se puede”. Era el crit de la classe treballadora i de les classes populars, que s’han adonat que si es mobilitzen poden canviar la situació. I com era d’esperar, aquesta classe treballadora va posar i posa el deteriorament social al centre de les seves inquietuds, protestant per les polítiques antisocials dutes a terme pel govern no solament municipal, sinó també pel català, és a dir, pels partits liberals i conservadors que presenten la Catalunya independent com la seva solució. És obvi que aquest argument, venint d’aquests partits, no és creïble.
  30. En realitat, la relació de Catalunya amb Espanya serà determinada pel que exigeixi la millora de la situació social. En altres paraules, el tema social determinarà el tema nacional en lloc de ser al revés, com accentua el corrent hegemònic en el moviment independentista, segons el qual el tema nacional determina el social.
  31. Les esquerres governants de Barcelona en Comú no solament accepten, sinó que són defensores del dret a decidir (com ho han estat històricament les esquerres catalanes). És a dir, són sobiranistes. I expressaran aquest sobiranisme mitjançant referèndums que seran democràtics (es facin o no legalment), i que es faran si fa falta amb desobediència civil, i sense esperar l’aprovació de l’actual Estat espanyol.
  32. Defensar l’autonomia del procés de decisió de Catalunya no exclou que aquest es faci en coordinació amb altres forces que estan exigint canvis socials i nacionals semblants al llarg del territori espanyol, sempre posant el tema social com el determinant del canvi. És essencial que en el tsunami que està tenint lloc a Catalunya i a Espanya les diferents forces sobiranistes coordinin la lluita per un altre Estat social amb la lluita per un altre Estat que sigui plurinacional (en què cada nació tingui dret a decidir sobre la seva relació amb l’Estat), sense condicionar o fer dependre el que passi a Catalunya al que passi a Espanya. Avui, els canvis a Espanya són d’una enorme importància per poder desenvolupar el sobiranisme en tots els àmbits del quefer públic, en tots els pobles i nacions d’Espanya. 33. La sobirania de Catalunya ha d’expressar-se en el tema social a més a més del tema nacional, sense que el tema social sigui supeditat al nacional. La unitat patriòtica de la dreta ha de ser substituïda per la unitat popular, que evolucionarà, dins del seu sobiranisme, segons allò que determini la necessitat social. Si l’Estat central continua com ara serà la mateixa classe treballadora i les classes populars les que exigiran la ruptura amb aquell Estat. Tant a Galícia (a les últimes eleccions municipals) com a Escòcia (en el referèndum), els partits independentistes tenien una base electoral molt àmplia entre la classe treballadora gallega i escocesa per haver estat els majors defensors dels interessos de les classes treballadores i de les classes populars, centrant-se en el tema social. 34. No es pot donar suport a les polítiques neoliberals, que estan danyant les classes populars catalanes, i alhora declarar amor a Catalunya. La població és un element clau i central de la nació. Posar l’eix social com el prioritari és la manera que el tema nacional adquireixi un contingut social, ja ara i no solament després. Posar el debat sobre la independència en termes de sí o no (com fa l’eix nacional) és un gran error per a les esquerres, tant d’un costat com de l’altre. El més urgent i essencial és atendre l’enorme crisi social causada per les forces conservadores i liberals, algunes d’elles dirigents del moviment independentista. No es pot caure en la trampa de posar el tema nacional com a condició per resoldre el tema social per les raons indicades en aquest text i documentades a d’altres escrits. S’ha d’emfatitzar el tema social dins d’un context democràtic que inclogui el dret a decidir en condicions autènticament democràtiques i que, per la seva lògica, puguin respondre a les necessitats socials de les classes populars, augmentant el seu nivell d’aspiracions. D’aquí la importància de qui fa la transició i en quines condicions es fa el trànsit d’una Catalunya actual, enormement regressiva i poc democràtica, a una de més justa, més redistributiva, més solidària, més democràtica i amb una consciència social molt més desenvolupada. I en aquest canvi ajudarà molt que d’altres nacions d’Espanya es rebel·lin en contra de l’Estat espanyol, heretat d’una Transició altament immodèlica.

Des d'algun lloc de la Mediterrània..

Avui, 24 de juny de 2015, festa de sant Joan, mentre esperem l’embarcament per fer el tram definitiu del viatge, escric aquestes impressions.

El primer que em ve a cap, és la mirada directa i neta de la Konstantina, una noia okupa que ahir ens va ajudar a pintar les pancartes que onejaran en alguns dels vaixells en aquest tram final; porta un costat del cap rapat i m'ha fet pensar en la Patricia Heras; com ella, té una barreja de fragilitat i força que arriba al cor; la pancarta, verda, vermella i negra, ha quedat molt impactant; l'hem pintada en una tela de sac blanc impermeable; veurem quant de temps aguanta el vent i la sal.

En Wello, un víking finlandès que també vindrà a bord, ja ens ha advertit que hem deixat massa poc lloc a les vores i que per fixar-la bé s'haurà de menjar una mica de text; en Wello, a més de mariner, és representant polític i m'ha explicat que pel fet que viatgi a la flotilla, l'han entrevistat mitjans de tot el món ... excepte d'Israel i de Finlàndia. Diu que, a Finlàndia, els grans industrials tenen forts interessos en la indústria militar israeliana. En sentir-lo, penso en l'informe Delàs sobre l’ocupació com a negoci i en la sorpresa que van tenir els investigadors quan van descobrir que 2/3 de la producció militar israeliana està destinada a l'exportació (http://www.centredelas.org/ca/publicacions/informes).

Sobiranisme, independència i estat social a Catalunya

  1. El sobiranisme ve mesurat per la capacitat de decidir d'un poble sobre el seu propi destí i queda reflectit en el dret d'autodeterminació, és a dir, el dret a decidir, en el cas de Catalunya, sobre la seva relació amb l'Estat espanyol. És per això que en el llenguatge normal i corrent, dret a decidir és la manera de definir el dret a l'autodeterminació. Segons les enquestes, al voltant del el 80% de la població a Catalunya sembla favorable al dret del poble català a decidir sobre el seu futur.
  2. Ara bé, tal dret a decidir també implica el dret a escollir entre les diferents alternatives, una d'elles, la independència. Però cal diferenciar entre ser sobiranista i ser independentista. Tot independentista és sobiranista, però no tot sobiranista és independentista. Aquesta diferenciació rarament es fa i crea enormes confusions.
  3. Una condició democràtica indispensable (necessària però no suficient) per aconseguir la independència és que la majoria de la població sigui sobiranista i que es creïn les condicions perquè pugui expressar-se tal sobiranisme a través del dret a decidir.
  4. Promoure el sobiranisme presentant-lo com idèntic a l'independentisme endarrereix, paradoxalment, el projecte independentista, ja que crea un rebuig al sobiranisme per part d'aquells que no són independentistes, que és avui la majoria de catalans. Segons l'última enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió el percentatge de la població independentista a Catalunya és el 44,1%.
  5. És lògic, doncs, que el projecte prioritari hauria de ser el sobiranisme, no l'independentisme, ja que sense el primer no hi ha possibilitat d'aconseguir el segon.
  6. L'estratègia que l'independentisme està seguint per estimular l'adhesió a l'independentisme avui a Catalunya és informar la població que a la Catalunya independent es viurà millor. L'argument de “l’expoli” (s’utilitzi el llenguatge que s'utilitzi) de Catalunya per part d'Espanya és clau per mobilitzar la gent. Es presenta l'enorme subdesenvolupament social de Catalunya (Catalunya està a la cua de la UE-15 en despesa pública social per habitant) com a resultat d'aquest “expoli”.
  7. El problema amb aquest argument és que, independentment dels seus mèrits i demèrits, arriba a la població primordialment a través dels aparells de la Generalitat i dels seus mitjans de comunicació, els quals són governats per una coalició en què la força hegemònica és un partit liberal, CDC, essent responsables de polítiques públiques (amb el suport d'ERC) que han contribuït a aquest endarreriment social. Aquesta línia argumental té escassa credibilitat, també en moviments com l’ANC, els dirigents del qual, fins ara, no han mostrat cap sensibilitat social. En realitat, fins fa molt poc, el debat social s'evitava dins de l'ANC per mantenir la unitat patriòtica.
  8. L'argument de "l’expoli" té una capacitat de mobilització relativa i escassa al món obrer (treballador supervisat, i al qual se li paga un salari per hores, que treballa, quan treballa, amb un 50% de precarietat), ja que avui està patint directament en les seves pròpies carns les conseqüències d'unes reformes, com la reforma laboral, aprovades per les dretes espanyoles i catalanes, que li han causat un enorme dolor. Aquest dany no té res a veure amb el famós “expoli”. En realitat, la majoria de lleis que han afectat negativament les classes populars catalanes han estat aprovades pel PP i CiU (i molts d’elles que consten en el pressupost comptant amb el suport d'ERC per a la seva implementació). Dir això no vol dir que ERC sigui equivalent a CiU, com maliciosament s’interpreta aquest comentari, però crec que és obvi que el que hauria d’haver estat el primer partit de l’oposició, ha estat el primer col·laborador parlamentari del partit liberal en l’aprovació dels pressupostos de l'austeritat.
  9. El govern de les dretes catalanes va recolzar les baixades d'impostos que va proposar el PP, afegint algunes pròpies que van beneficiar predominantment les classes més benestants, alhora que van retallar la despesa pública social. Aquesta observació no és una observació partidista. Les dades estan disponibles per a tots aquells que ho vulguin veure.
  10. L'ANC s'ha limitat durant aquests anys de retallades i reformes regressives laborals a emfatitzar el tema nacional, guardant un enorme silenci sobre el desastre social, assenyalant solament que la Catalunya independent serà millor. Aquesta línia argumental és idèntica a la que segueixen les dretes independentistes. En aquesta visió, el tema social es resoldrà quan tinguem resolt el tema nacional. Quan em refereixo a les dretes independentistes, no estic dient, naturalment, que tots els independentistes siguin de dretes; estic dient que el partit governant CDC, que té una enorme influència en l’ANC, sí que és de dretes. I que l’ANC, fins ara, no ha expressat cap sensibilitat social, excepte repetir el que diu la dreta independentista: que el tema social s’arreglarà quan tinguem la independència.
  11. Aquest argument es troba amb un gran escepticisme per gran part de la classe treballadora catalana. No es creu que una Transició a la nova Catalunya, conduïda per unes forces polítiques i moviments que han dut a terme polítiques antisocials o han restat en silenci durant aquesta situació, ens porti a una Catalunya Social. En realitat, els mitjans púbics de la Generalitat, TV3 i Catalunya Ràdio, han estat promovent polítiques controlades per la visió hegemònica de l'independentisme de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) que són clarament neoliberals i antisocials. L'economista més promogut per TV3, per exemple, el superliberal (definit per aquesta cadena de televisió) com “l’economista de la casa”), Sala i Martín, ha promogut totes les polítiques neoliberals que van des de la privatització de les pensions a la reducció de la despesa pública, incloent-hi la social, que han creat un gran dolor a les classes populars de Catalunya.
  12. Gran part de la dreta independentista no té tampoc credibilitat democràtica. Exclou dels seus fòrums i instruments, incloent-hi els públics, aquelles veus discordants amb la seva visió, incloses veus independentistes d’esquerres. El seu comportament antidemocràtic és una mostra de la Catalunya que volen construir. Alternatives
  13. Avui cal promoure el sobiranisme com a punt més urgent i important. El sobiranisme s’ha de manifestar ara, i ha de incloure tant el tema nacional com el social.
  14. Per a això, el tema social és central. No alguna cosa que hagi de resoldre's després o més tard, sinó ara.
  15. El sobiranisme ha de reflectir-se en la lluita per la democratització ja, ara, posant fi a l'explotació social i laboral, i fent central la demanda de democratització (des de les institucions polítiques als mitjans de comunicació).
  16. Avui, la prova de compromís amb les classes populars catalanes (eix central de la nació catalana) a Barcelona és si es dóna suport o no al govern de Barcelona en Comú, i altres de similars al llarg del territori català. En aquest moment Barcelona en Comú i el seu projecte estan subjectes a una enorme hostilitat. Qualsevol contribució a aquesta hostilitat és profundament reaccionària i anti-Catalunya, doncs la nació té la seva raó d'existència en la població que la constitueix, de la qual les classes populars en són la majoria. Qualsevol política que danyi aquest benestar contradiu el seu compromís amb el país i amb la nació catalana.
  17. És urgent que s'estableixi una àmplia aliança de totes les forces que defensen ara el benestar social de les classes populars, establint el dret a decidir a tots els nivells i en totes les dimensions de la societat. Aquest dret a decidir comporta també el dret a decidir sobre l'articulació de Catalunya amb Espanya, incloent-hi la independència. Però no pot endarrerir-se el tema social.
  18. La coalició Barcelona en Comú, així com la majoria d’aliances semblants establertes a molts municipis de Catalunya, han defensat sempre el sobiranisme, que és el primer pas i el més important per arribar a la independència. Crec que és un error exigir-li com a condició del col·laboració que sigui independentista. Si l'independentisme vol mobilitzar la classe treballadora (que va ser la determinant de la victòria d'aquesta coalició), no ho aconseguirà a no ser que, com va fer el Partit Nacionalista Escocès, avantposi el tema social a la crida per la independència. Els barris que van votar més per aquell partit a Escòcia van ser els barris obrers de Glasgow. Això és el que han d’entendre les forces independentistes aquí a Catalunya.

Les diferències entre el govern escocès i el govern català, i les seves conseqüències.

En un article anterior ("La diferència entre Catalunya i Escòcia", Ara, 22.12.14), vaig subratllar les diferències entre el govern nacionalista escocès i el català. El primer està liderat per un partit d'esquerres amb gran sensibilitat social, amb unes propostes clarament redistributives i compromeses amb l'expansió de l'Estat de Benestar. Això explica que els grups socials entre els quals compta amb major suport siguin les classes treballadores dels centres urbans més grans d'Escòcia.

És interessant assenyalar que, en contra del que l'establishment britànic (basat a Londres) i també l'establishment escocès (centrat a Edimburg) esperaven que ocorregués després del referèndum en què la població escocesa va votar en contra de la independència, el Partit Nacionalista Escocès que governa Escòcia ha continuat amb les seves propostes redistributives. Per exemple, ha promès una reforma agrària que ha alarmat els grans terratinents d'aquell país, molts lligats a la noblesa britànica. Aquests propietaris han denunciat les propostes referint-se a elles com a una campanya de “genocidi planificat sens dubte intolerable”, una expressió utilitzada pel Partit Conservador.

La reforma agrària proposada, no obstant això, no és la reforma tradicional de nacionalitzar les grans extensions i dividir-les entre els camperols, seguint el principi que “la terra és per a aquell o aquella que la treballa”. En realitat, és molt més limitada i moderada, emfatitzant el límit d'extensió territorial que pot estar subjecte a compra o venda, i donant amplis poders a l'Estat per controlar tant la grandària com l'ús de la terra. Escòcia és un dels països de la Unió Europea a on la propietat de la terra està més concentrada, amb 432 propietaris en possessió de més del 50% de la terra de propietat privada, cosa que representa el 83% de la propietat de tota la terra (veure "Scotland: Breaking up the estates" per Mure Dickie, al Financial Times del 05.02.15).

Aquesta demanda per una reforma agrària sorgeix d'un sentiment generalitzat avui a Escòcia sobre el dret a decidir, implícit en la demanda d'una major democratització de la societat escocesa. El desig de decidir sobre la seva relació amb el Regne Unit s'ha estès cap a un desig de la població de poder decidir sobre elements de la comunitat considerats abans fora dels límits democràtics. Com bé diu Richard Lochhead, el Ministre d'Assumptes Rurals del govern escocès, "existeix el desig de canviar la situació actual en la qual la ciutadania no té la sensació de controlar el seu propi destí, estant immersa en un gran creixement de les desigualtats, conseqüència de la gran concentració de la riquesa i del poder, sobre els quals la població té la sensació que no té cap potestat de canviar". D'aquí aquesta demanda democràtica que les comunitats rurals tinguin una major socialització de la propietat de la terra, evitant la concentració, que de forma creixent consideren intrínsecament antidemocràtica.

Aquesta demanda de canviar presenta diverses maneres i opcions per dur-la a la pràctica. Hi ha hagut diversos casos, per exemple, estimulats pel govern escocès, de compra col·lectiva de terra, tant pública com privada, per part de diversos ciutadans, de lots de terra de 300 acres, que ha significat el reviscolament de comunitats gairebé mortes, recuperant part de la població rural que havia abandonat aquelles zones. En altres casos, s'han establert cooperatives agrícoles amb finalitats semblants que han permès rejovenir comunitats marginades. I així una llarga llista de canvis, molts basats en una redefinició de les grans propietats. En ple segle XXI, la qüestió agrícola de la propietat de la terra ha tornat a aparèixer amb tota intensitat com a conseqüència del desig de decidir d'un poble que exigeix el dret a controlar el seu destí.

A Catalunya, no obstant això, el govern nacionalista, en la seva versió independentista, és a dir, Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), és un partit pertanyent a la família liberal a Europa (a Espanya, Ciutadans també pertany a aquesta família política), que ha estat la màxima promotora de les polítiques liberals de despesa pública (Catalunya ha estat una de les comunitats autònomes que més ha retallat la seva despesa social) a la UE, caracteritzades per la seva promoció de les retallades i per les seves propostes de reformes del mercat laboral que han conduït a una elevada desocupació i a una gran disminució salarial. Una conseqüència d’això és que les seves bases electorals no inclouen, en general, gran part de la classe treballadora, sent el seu suport relativament menor als barris obrers dels grans centres urbans de Catalunya. La diferència entre els dos governs no podia ser més gran.

Sense acord a Tarragona

El Procés Constituent de Tarragona lamenta el desenllaç final de Guanyem – Tarragona En Comú

A l'octubre del 2014 l'assemblea local del Procés Constituent de Tarragona va acordar per consens donar suport a Guanyem Tarragona, després Tarragona En Comú. El Procés Constituent considerava la proposta de Guanyem – Tarragona En Comú com un projecte en el que persones de diferents àmbits, a nivell individual, i fora del monopoli de cap partit, es trobessin per construir un espai de confluència a nivell local i possibilitar la creació d’una candidatura municipalista amplia i de ruptura que pogués entrar amb força a l’Ajuntament de Tarragona a les properes eleccions municipals. El Procés Constituent entenia la proposta de Guanyem – Tarragona En Comú com un mecanisme obert i assembleari per unir a la ciutadania en un projecte de ruptura democràtica, de regeneració política i de transformació social.

El Procés Constituent lamenta el desenllaç d’aquesta candidatura i comparteix el sentit del comunicat fet públic per l’equip de coordinació de Guanyem – Tarragona En Comú. Els i les membres de l’assemblea de Tarragona del Procés Constituent estem decebuts d’aquest final no volgut i sentim no haver aconseguit la confluència real del conjunt de persones i forces rupturistes de la ciutat en una candidatura ciutadana municipalista. Considerem que la ciutat de Tarragona i la seva població perden una oportunitat històrica per poder materialitzar un canvi significatiu en la forma de fer política a la ciutat. Intentarem assumir les lliçons pertinents d’aquest procés, fer autocrítica i rectificar el que calgui per seguir treballant en la construcció d’àmbits unitaris de treball a tots els nivells per la consecució de la República Catalana del 99%.

25 de març de 2015
Procés Constituent Tarragona

Visit bigtheme.net/wordpress for wordpress templates

Copyleft 2013 de Procés Constituent
Desenvolupat per l'Equip Web